CINEMA 3D
Rep la denominació de cinema 3D la tecnologia de filmació i projecció de cinema perquè simule la visió tridimensional humana real.
El fenomen del cinema va resultar una innovació, la inquietud d'un cinema que poguera reproduir les imatges tal qual són visualitzades per l'ull humà va ser imminent. La història del cinema data que, després del sorgiment d'aquest mig (en 1895 amb la primera projecció pública de la mà dels Germans Lumière) es va començar a plantejar la possibilitat de dotar a aquest nou gran espectacle amb la tercera dimensió perquè es fera més real.
Se sabia que el cervell creava la sensació de tridimensionalitat sumant les dues imatges que rebia a través de l'ull esquerre i del dret. El que faltava, era crear una solució tècnica que permetera projectar aqueixes dues imatges de manera separada perquè el cervell les unira.
ORÍGENS
Entre 1890 i 1920 es van fer diferents proves de sistemes cinematogràfics en 3D, però cap va tindre èxit pel seu complex mecanisme. Els pioners en aquesta nova branca del cinema van ser, principalment, William Frieese-Greene, Frederick Eugene Ives, Edwin S. Porter y William E. Waden.
En 1922 va arribar el primer llargmetratge en 3D a les sales comercials de Los Angeles. El productor Harry K. Fairall i el camerógrafo Robert F. Elder, van utilitzar el mètode de la doble projecció a partir de dues pel·lícules de cel·luloide, separant la imatge mitjançant els colors roig i verd; on cada color era captat només per un dels ulls, mitjançant unes ulleres amb cristalls roig i verd respectivament. La pel·lícula The Power of Love no va tindre cap èxit però va ser el vertader inici de l'interés real per la cinematografia en 3D.
Amb la caiguda de Wall Street en 1929, el desenvolupament del cinema tridimensional es va detindre.
L'Alemanya nazi ja utilitzava aquest format de 3D per al Ministeri de Propaganda de Joseph Goebbels.
Va caldre esperar fins a 1934. Any en què la Metre Golden Mayer va presentar alguns curts rodats en 3D i que van tindre bastant èxit. A Europa, Louis Lumière va presentar el seu famós film Arribada del tren en un cinema 3D, volta a rodar amb una càmera estereoscòpica. El cinema tridimensional ja s'havia introduït en la societat.
El que faltava, era l'arribada del color. Encara que totes les pel·lícules en 3D es rodaven en color, el passe a la separació en colors roig i verd (anaglifo) feia que els espectadors obtingueren una imatge en blanc i negre. L'arribada dels filtres polaritzadors patentats *porPolaroid va suposar un gran canvi, ja que no sols era possible revelar les pel·lícules en color sinó que se substituïa l'ús de les ulleres amb cristalls de color roig i verd per altres amb filtres polaritzats de Polaroid, que permetien veure els colors. L'inconvenient d'aquest sistema era que es projectava amb dos projectors simultàniament sobre la mateixa pantalla, per la qual cosa era difícil mantindre la sincronització; qualsevol reparació en una de les cintes havia de repetir-se en l'altra. A més requeria dos operadors en comptes d'un i una pantalla especial, metàl·lica perquè mantinguera la polarització, que en una pantalla normal es perdria.
En els anys 1960 va haver-hi estrenes ocasionals de pel·lícules en 3D, però va ser Arch Oboler qui s'encarregaria del seu nou ressorgiment creant el nou sistema Space-Vision 3D que imprimia dues imatges superposades en una sola tira de pel·lícula i que permetia utilitzar un únic projector equipat amb una lent especial.
En 1970, la marca Stereo-Vision va desenvolupar un altre sistema, en el qual les imatges eren comprimides una al costat de l'altra sobre una mateixa tira de pel·lícula de 35 mm i projectades mitjançant una lent anamòrfica a través de filtres Polaroid. Amb aquest sistema s'eliminava el perill de la desincronització.
En la dècada dels 1980, el format IMAX va suposar un nou enlairament del cinema en 3D, però no va durar molt de temps.
En els inicis del tercer mil·lenni, el director James Cámeron va donar nova vida a aquest format amb la pel·lícula Ghosts of the Abyss, el primer llargmetratge a editar-se en format IMAX 3D en 2003.
En la primera dècada del segle XXI i començaments de la segona, el cinema 3D ha tingut molta repercussió i el que va fer que gran nombre de sales es prepararen per a aquest sistema va ser l'estrena d'Avatar de James *Cámeron a la qual van seguir altres pel·lícules com Toy Story 3, Cars 2, Kung Fu Panda 2, Llanterna verda, Transformers: The Dark of the Moon, El Rei Leon, Els Barrufets, Harry Potter i les Relíquies de la Mort, The Amazing Spider-Man (pel·lícula), Madagascar 3 i Don Gat i la seua colla, que van tindre les seues versions tridimensionals i van atraure enormement al públic.
La conversió més reeixida d'una pel·lícula inicialment gravada en 2D i convertida a les 3D va ser Titanic (1997), també de Cameron, en 2012.
A causa dels excel·lents resultats que va tindre el cinema 3D, la televisió va buscar la manera de fer que la tridimensionalitat entrara en la seua àrea d'una forma assolible per als usuaris. Empreses com Sony, Samsung i Panasonic van començar a vendre televisors 3D en moltes parts del món.