EMILIO PECHUAN GINER. L'exhibició i l'empresa
Amparo Momparler Pechuan i Benito Sanz Diaz
19/03/2024 VALÈNCIA. A principis dels anys trenta del segle XX, teatre i cinema mut aniran passant a segon pla amb l'aparició del cinema sonor i de color. El problema d'instal·lar cinema sonor, en els seus inicis, era el preu dels projectors de la nova tecnologia, i la inversió en sales en condicions acústiques i amb comoditat. Era una empresa de risc invertir al cinema sonor per a competir amb altres espectacles: teatre, sarsuela, òpera, etc.
Sobre aquest tema, La Setmana Gràfica, en el seu número de 2 de maig de 1931, arreplegava les següents paraules sobre un empresari: «Fa alguns anys va sorgir en el món cinematogràfic de València un talent clar, fàcil, agut... Parlem de don Emilio Pechuan Giner, home modest, senzill, la fantasia del qual s'acobla al joc de les xifres i al ritme dels negocis. No agrada de publicitat ni de bombos extemporanis. La seua missió és complaure al públic i la seua mirada, noble i altiva, d'àguila, plana sempre sobre mons transparents de cel·luloide, mons fantàstics importats de Hollywood que omplin d'il·lusió a mil caparrons de la joventut nova, que presten descans a mil cervells abismats en la voràgine de les finances».
Emilio Pechuan Giner, metge de professió, havia abandonat la medicina per a convertir-se en empresari de sales de cinema a València. S'havia iniciat amb la direcció del cinema Líric i, en 1926, havia fet construir el seu primer cinema, el Coliseum, el segon més gran d'Espanya en aquella època. En 1929, decidix la construcció d'un nou cinema en ple centre de València, el Capitol, i encarrega el projecte a l'arquitecte Joaquín Rieta. S'inaugura a l'abril de 1931, coincidint amb l'aparició del cinema sonor a Espanya.
El Capitol comptarà amb un Hall-bar. Bautista Rodríguez, el famós i conegut Batiste, s'encarregarà dels pisos de fusta i la graderia. Per a la decoració de parets i sostres contractarà els artistes valencians Arturo Boix i Amadeo Roca. De la calefacció i ventilació s'encarregarà Construccions Gaspar. A més, comptarà amb els projectors més moderns de l'època, de l'empresa americana Western Electric.
Crack de 1929: del mut al sonor
La inversió al cinema Capitol suposava un gran risc empresarial, perquè la seua construcció coincidiria amb el crack de l'economia nord-americana, la major crisi mai coneguda, que va esclatar a l'octubre de 1929 a Wall Street, creant la gran depressió, afonant l'economia mundial i arribant a Espanya en 1931. Per si no fos prou, coincidiria amb el canvi de règim de monarquia a república a Espanya. El panorama era d'incertesa i Pechuan assumia un gran risc, perquè com arreplegava La Setmana Gràfica, la seua construcció suposava «un cost fantàstic». No s'havia escatimat a fer un local de luxe, implicant a «el millor de la indústria valenciana en la realització d'este magne coliseu». Este era el context econòmic en el qual Emilio Pechuan Giner havia decidit fer una inversió milionària.
D'esta manera, el cinema Capitol s'inaugurava el 4 d'abril de 1931, i deu dies després, el 14 d'abril, Espanya proclamava la II República espanyola, i Alfons XIII partia a l'exili. L'èxit de taquilla va ser total; per a assistir al cinema no hi havia crisi. «L'arribada del cinema sonor va ser una autèntica revolució. L'èxit va ser tremend, un autèntic boom», recalca Emilio Pechuan Porres, fill de l'empresari.
Segons explica Emilio Pechuan Porres, les pel·lícules eren d'estrena, així que sempre hi havia cua per a comprar les entrades: «La gent treia les localitats amb anticipació, i el cinema estava a rebentar. L'èxit va ser tan gran que fins va arribar a haver-hi revenda d'entrades. Les estrenes duraven setmanes en cartellera, i era normal que la taquilla estiguera tancada amb el cartell de ‘‘no hi ha localitats’’. La gent vivia les històries que veia en la pantalla. Ho passava malament per la crisi i el cinema els distreia i els feia somiar».
Una altra de les apostes d'Emilio Pechuan seria la de vincular els seus cinemes a productores americanes. Des del primer moment va apostar per la Metre-Goldwyn-Mayer (MGM) i es va erigir com a única distribuïdora de les seues pel·lícules a València. Un fet que va arreplegar La Setmana Gràfica en un article en el qual deia que la MGM representava a «Amèrica, S. M. el dòlar, negocis, bossa, standard, macadam i música negroide» i la considerava com una entitat poderosa de dos jueus milionaris (Samuel Goldwyn i Mayer), que comptava amb directors com Eric Von Stroheim, King Vidor, o artistes com Greta Gràcia, Joan Crawford, Lon Chaney, Buster Keaton o Luis Novarro, entre altres. «Això, res més que això, és la Metre-Goldwyn-Mayer, casa que regix els destins de la programació en el Capitol», deia l'article. Gràcies a eixe acord, Emilio Pechuan viatjaria diverses vegades a la seu de la MGM als Estats Units convidat per la productora.
S'inaugura el cinema Capitol
El Capitol s'inauguraria a porta tancada per a l'Associació de Premsa el dissabte 28 de març de 1931, amb la pel·lícula de la MGM El Presidi, i uns dies més tard, el 4 d'abril, per al públic en general. Deu dies després es proclamava la II República.
La dificultat dels començaments del Capitol va radicar en la programació del cinema sonor, ja que les pel·lícules eren en anglés, un fet que, òbviament, no ocorria amb el cinema mut. Així s'arreplega en les cròniques de l'època: «Dos trets simptomàtics caracteritzen la campanya cinematogràfica 1931-1932: la crisi de producció nord-americana, —i afig—: «Un factor essencialíssim provoca el desconcert ianqui: l'idioma. Els films que allà es produïxen en espanyol són deficients, raquítics, frèvols en la seua majoria». Un factor al qual els americans reaccionen incorporant actors espanyols i llatinoamericans, entre els quals destacaven els espanyols María Ladrón de Guevara i Rafael Rivelles, que amb La dona X «van batre en el*Capitol el rècord de públic admirador del gènere folletinesco», o Les llums de Buenos Aires, amb Carlos Gardel i Gloria Guzmán.
1933. Cinema Tyris
En 1932, el metge Ricardo Orero encarrega a l'arquitecte Joaquín Rieta el projecte del Tyris, situat en la llavors avinguda 14 d'abril (hui Antic Regne de València). Ricardo Orero, que s'havia llicenciat en Medicina en 1918, dos anys després que Emilio Pechuan, li va passar la gestió a este, i després li ho vendrà. On uns altres abandonaven, Pechuan creixia. Miguel Tejedor, historiador dels cinemes de València, ja arreplega en les seues obres com el Tyris «va ser inaugurat en 1933, sent el seu propietari Emilio Pechuan Giner, que ell mateix dirigia i programava». Així, en 1933, Pechuan comptava amb el Capitol per a les pel·lícules d'estrena, mentres que per a les reestrenes comptava amb les sales dels cinemes Tyris i Coliseum. És cert que eren cinemes cèntrics i la qualitat de les seues instal·lacions, similars als d'estrena quant a decoració, disseny, confort... però els seus preus eren populars.
L'estratègia d'Emilio Pechuan
Emilio Pechuan va ser un empresari emprenedor que va saber veure el gran negoci que suposava el cinema, primer el mut, després el sonor, i més tard el de color i les noves tecnologies de projecció. Ho va veure clar i, malgrat el risc que suposaven les grans inversions en el local i en els nous sistemes de projecció, va entendre el cinema com la forma d'oci que triomfaria en les següents dècades. Amb eixa idea i eixa visió iniciarà la seua estratègia de tindre cinemes cèntrics, luxosos, d'estrena i de gran aforament, aspectes que caracteritzaran les seues futures inversions com a empresari.
Quina va ser l'estratègia d'Emilio Pechuan per a obrir el cinema Capitol, quan encara estava amortitzant la inversió del Coliseum i s'havia iniciat el crack? Amb el Coliseum va comprendre que el cinema mut desplaçava com a espectacle de masses al teatre, l'òpera, la sarsuela, els musicals, etc., que, si bé es mantenien, eren per a públic minoritari. Amb el Capitol i el Tyris va veure que el cinema sonor era present i futur, i va entendre la mecànica econòmica de les grans productores de Hollywood.
Els sistemes de lloguer de pel·lícules, inicialment, eren per metres de pel·lícula, unitats, o a un preu a tant alçat. Però, des de 1926, les grans productores de Hollywood van imposar el sistema de lots, primer als Estats Units i després a tot el món. Així, les grans productores, anomenades "majors" (Hispà American Films, Fox, Paramount, Metre Goldwyn Mayer, Warner Bros, Ràdio Films i Columbia), controlaven als Estats Units el sistema de producció, distribució i exhibició.
A Europa i Espanya les "majors "controlaven producció i part de la distribució, però no l'exhibició. Al sector de les sales de cinema els venien lots de pel·lícules tancats que calia contractar per endavant. Era tot el lot o res, per una quantitat fixa, i una altra variable en funció de l'èxit de recaptació de taquilla. El lot de pel·lícules incloïa cintes d'alta i baixa qualitat, i variada temàtica. En les pel·lícules d'estrena, el percentatge per a les "majors" variava entre el 50% i el 70%, i per a l'exhibidor, la resta. Per a pel·lícules de reestrena el sistema era a una miqueta alçada i percentatges més baixos. La raó és que en una pel·lícula d'estrena la cinta tenia qualitat i, a partir del centenar de passades, la cinta es deteriorava, tenia corts, ratlles i pitjor visionat. I dins de la reestrena havia de primera, segona i tercera, segons el deteriorada que estiguera la cinta.
Amb esta manera de conducta, l'estratègia de Pechuan serà adquirir els millors lots i estrenar en el Capitol les pel·lícules de més taquillaje i portar a cinemes de reestrena les menys taquilleres i les d'estrena una vegada que la cinta està més gastada, però manté la qualitat. Emilio Pechuan fa números i, amb visió a mitjà i llarg termini, establix una estratègia arriscada. Per a esta estratègia necessita dos coses, grans sales, d'ampli aforament, en cinemes cèntrics d'estrena (Líric i Capitol), i cinemes de reestrenes de gran aforament (el Tyris i el Coliseum), a preus econòmics, pels quals ha de pagar lloguers baixos.
Amb esta estratègia aconseguix els millors lots, pot projectar tot, i combinar la rendibilitat entre les millors i pitjors cintes. És difícil competir amb la seua empresa en les subhastes, perquè Pechuan aconseguix rendibilitzar el lot al màxim, gràcies a l'aforament de les seues sales. A més, les productores donen el millor tracte a Pechuan, perquè és l'empresari amb el qual obtenen millors ingressos.
Els primers anys trenta del segle XX seran els de l'enlairament del cinema com a espectacle i oci, desbordant totes les expectatives; «València és una gran consumidora de cinema», i Emilio Pechuan, l'empresari que proveïx gran part d'eixa demanda. I és que el cinema s'ha convertit en l'espectacle de masses de l'època. Com arreplega Pablo León Aguinaga en la seua tesi doctoral: «La passió dels espanyols per Hollywood va ser tal que Marguerite Auld Edwards, corresponsal d'un conegut rotatiu novaiorqués, no va dubtar a denominar a Espanya com el cel cinematogràfic». I València estava en primera línia de consum. El rendiment dels cinemes farà que Emilio Pechuan puga amortitzar ràpidament les seues inversions, i dissenye els seus següents projectes, que es veuran tallats d'arrel per l'esclat de la Guerra Civil a Espanya.
Confisquen els cinemes
Emilio Pechuan i la seua família van viure durant la Guerra Civil moments diferents, vinculats a la situació de València com a zona republicana en rereguarda. El primer correspon de la revolta militar, el 18 de juliol de 1936, fins que el Govern d'Espanya es trasllada de Madrid a València, el 7 novembre de 1936. És un període en el qual el poder real està en mans del Comité Executiu Popular, en què els sindicats UGT i CNT es fan amb el poder i confisquen terres i empreses, actuant al marge del poder legal de l'estat republicà. Entre elles, l'empresa d'Emilio Pechuan: els cinemes Capitol, Tyris i Coliseum. Pechuan passa de ser propietari a assalariat d'una empresa que ja no és seua, i que controlen UGT i CNT. Malgrat ser una etapa revolucionària, i considerar a l'empresariat com a enemics de classe, es respecta la vida d'Emilio Pechuan per no pertànyer a cap partit. Cobrarà com un treballador més, i la seua labor serà la de continuar negociant amb les distribuïdores, perquè els sindicats poden expropiar els locals, però els contactes els té l'empresari, i quan es tracta de pel·lícules estrangeres cal entendre el negoci.
El segon moment difícil comprén els mesos en què València és capital de la República fins a la fi de la guerra. El Govern de la República anirà retornant als seus propietaris els béns expropiats, revocant les confiscacions de la CNT-UGT. Emilio Pechuan recupera els cinemes, si bé està condicionat al poder dels sindicats i al control de l'Estat i de l'Ajuntament a efectes fiscals i impositius.
Finalitzada la guerra, Pechuan seguirà la seua activitat empresarial amb avantatges que no tenen altres empresaris. Els seus cinemes estan intactes, perquè, en estar lluny del front de batalla, a penes han patit desperfectes, a excepció d'algun bombardeig. Pot continuar amb un negoci que no té la crisi d'altres sectors. La població passa fam i necessita distracció, i res millor que anar al cinema per a oblidar les preocupacions quotidianes, que són moltes i greus per a un país que ix d'una guerra empobrit, arruïnat, amb infraestructures destruïdes i una economia difícil d'alçar. I tot això, en un panorama europeu i mundial que, mesos després d'acabar la nostra Guerra Civil, veurà esclatar la Segona Guerra Mundial.
* Este article es va publicar originalment en el número 113 (març 2024) de la revista Plaza